Lliurepensadors i lliurepensadores:
Coincidix la meua tornada a l'activitat bloguera amb "l'atreviment" promogut pels independentistes catalans a la localitat d'Arenys de Munt. Parle del primer plebiscit -per reduït que siga l'univers i malgrat la seua il.legalitat- on s'interpel.la als ciutadans, de forma directa, al voltant de la independència de Catalunya, com a un estat més de la Unió Europea.
El fet, deixant de banda qualsevol altra connotació i/o detall de participació, marca, sense dubte, un punt d'inflexió a la política catalana. I perquè no dir-ho, també a l'espanyola. L'independentisme polític català assolix notorietat global -ja no és només ERC- coincidint amb les xifres més substancials d'independentisme social mai no registrades al Principat, la qual cosa pot fer pensar en un eventual canvi d'escenari, amb una opció unitària -amb Laporta al cap?- que poguera bregar colze a colze amb CiU (fragmentada? descafeinada?) i PSC. És per tant Arenys, una finestra oberta a una nova Catalunya, com el propi Jordi Pujol, versió sobiranista, -i no tant Duran i Lleida-, va manifestar fa poques hores.
Eixa mateixa finestra, al meu parer, no ha de tindre, malgrat tot, cap conseqüència, ni derivada, ni rèplica, al nostre país. Ni finestra, ni finestreta, ni forat, ni resquici inercial. Per raons obvies. El valencianisme polític, més enllà de la solidaritat internacionalitària de molts -m'incloc- i dels desitjos i temptacions, ha de fer-se entendre, ha d'explicar-se i construir-se sense la condició permanent de realitats nacionals llunyanes i evolucionades. Ha de créixer al so de la seua pròpia partitura.
El poble valencià és singular. Des de la seua doble condició nacional i lingüística als conflictes i entrebancs generats artificialment tiempos a, un terreny, coincidirem, poc abonat a la normalitat cívica i democràtica. Els nostres conciutadans, així mateix, no s'han caracteritzat per digerir massa bé els paral.lelismes, ni amb Catalunya ni amb el País Basc. Per mil raons diferents que no analitzarem ara. Els intents d'homologar el valencianisme polític, històricament, han passat pel mimestisme doctrinal i formal, quan no per la comparació extemporània i rectilínia, sobretot amb el catalanisme. Més amb intenció de curar malalties d'anhel que de construir una vertadera opció valenciana que si fora equiparable, per pes i protagonisme real, amb la resta.
Al valencianisme li cal més pragmatisme i menys realitat virtual. Una rentada de cara i d'espirit. Des de les tradicionals reivindicacions programàtiques al manual d'estil. Des dels referents inconogràfics/simbològics a les proclames emprades històricament. Cal un valencianisme, doncs, amb personalitat pròpia, amb un missatge senzill, clar i ras, privatiu i moderat, en el fons i en les formes. Un valencianisme polític engrescador, sintetitzador de somnis i voluntats, pegat al terreny, transformador i realista. Amb registre propi i marca reconeguda.
Tingam-ho clar: deixem de projectar-nos, de consolar-nos amb realitats que no són la nostra. Fem per que els nostres nets, amb sort, tinguen l'ocasió de votar a favor de la seua llibertat col.lectiva. Jo propose Bocairent.-
Coincidix la meua tornada a l'activitat bloguera amb "l'atreviment" promogut pels independentistes catalans a la localitat d'Arenys de Munt. Parle del primer plebiscit -per reduït que siga l'univers i malgrat la seua il.legalitat- on s'interpel.la als ciutadans, de forma directa, al voltant de la independència de Catalunya, com a un estat més de la Unió Europea.
El fet, deixant de banda qualsevol altra connotació i/o detall de participació, marca, sense dubte, un punt d'inflexió a la política catalana. I perquè no dir-ho, també a l'espanyola. L'independentisme polític català assolix notorietat global -ja no és només ERC- coincidint amb les xifres més substancials d'independentisme social mai no registrades al Principat, la qual cosa pot fer pensar en un eventual canvi d'escenari, amb una opció unitària -amb Laporta al cap?- que poguera bregar colze a colze amb CiU (fragmentada? descafeinada?) i PSC. És per tant Arenys, una finestra oberta a una nova Catalunya, com el propi Jordi Pujol, versió sobiranista, -i no tant Duran i Lleida-, va manifestar fa poques hores.
Eixa mateixa finestra, al meu parer, no ha de tindre, malgrat tot, cap conseqüència, ni derivada, ni rèplica, al nostre país. Ni finestra, ni finestreta, ni forat, ni resquici inercial. Per raons obvies. El valencianisme polític, més enllà de la solidaritat internacionalitària de molts -m'incloc- i dels desitjos i temptacions, ha de fer-se entendre, ha d'explicar-se i construir-se sense la condició permanent de realitats nacionals llunyanes i evolucionades. Ha de créixer al so de la seua pròpia partitura.
El poble valencià és singular. Des de la seua doble condició nacional i lingüística als conflictes i entrebancs generats artificialment tiempos a, un terreny, coincidirem, poc abonat a la normalitat cívica i democràtica. Els nostres conciutadans, així mateix, no s'han caracteritzat per digerir massa bé els paral.lelismes, ni amb Catalunya ni amb el País Basc. Per mil raons diferents que no analitzarem ara. Els intents d'homologar el valencianisme polític, històricament, han passat pel mimestisme doctrinal i formal, quan no per la comparació extemporània i rectilínia, sobretot amb el catalanisme. Més amb intenció de curar malalties d'anhel que de construir una vertadera opció valenciana que si fora equiparable, per pes i protagonisme real, amb la resta.
Al valencianisme li cal més pragmatisme i menys realitat virtual. Una rentada de cara i d'espirit. Des de les tradicionals reivindicacions programàtiques al manual d'estil. Des dels referents inconogràfics/simbològics a les proclames emprades històricament. Cal un valencianisme, doncs, amb personalitat pròpia, amb un missatge senzill, clar i ras, privatiu i moderat, en el fons i en les formes. Un valencianisme polític engrescador, sintetitzador de somnis i voluntats, pegat al terreny, transformador i realista. Amb registre propi i marca reconeguda.
Tingam-ho clar: deixem de projectar-nos, de consolar-nos amb realitats que no són la nostra. Fem per que els nostres nets, amb sort, tinguen l'ocasió de votar a favor de la seua llibertat col.lectiva. Jo propose Bocairent.-
Escrits
4 comentarios:
T'has convertit a l'espanyolisme?
Subscric lo que dius i veig que hi ha un bon grapat de bloggers que s'estan pronunciant en la mateixa direcció. Ara, com sempre dic, serà qüestió de posar-se a la faena.
Anònim:
Res més lluny. Re-llig, per favor, per si acàs...
Miquel Àngel:
Gràcies. És impopular mantindre segons quines posicions- Hi ha reaccions per tíbies. Cal dir, amb claredat, que estem lluny, ben lluny, de determinades realitats. Per tant, ben lluny, de determinades receptes...
Molt d'acord, alguns s'auto-projecten o retrauen amb molta facilitat. Però com deia Joan Fuster, quan tots coincidisquen amb el que dius, pensa que t'has equivocat. Difamacions o dèries a part.
Publica un comentari